BIOGRAFÍA

El 28 de setembre de 2009 es compliran 72 anys de l’assassinat de Marcial Villamor Varela. Un delicte que mai es va investigar, ocultat des del moment fins i tot en què va ser descobert, camuflat sota el dictamen de mort per vessament cerebral. Una fal·làcia que la seva família es va veure obligada a acceptar per tal d’evitar noves represàlies, i que formava part de l’estratègia del nou règim dictatorial, obstinat a negar de facto l’existència i els fets, tant de la seva vida com de la seva mort, de milers de persones.

Marcial Villamor va néixer a Vilouriz (Toques) el 1899, encara que es traslladà de molt jove a Santiago de Compostel·la, on va desenvolupar el seu treball d’ebenista i la seva acció sindical. Va ser, clarament, un fill del seu temps, i germà de la fins al moment millor generació d’espanyols, a la qual l’atreviment de somiar amb la llibertat li va costar el gran dolor de ser-li imposat el jou per la força.

Sent jove va marxar de quinto destinat a Àfrica, on l’arribada a les seves mans d’un pamflet en contra de la presència militar espanyola en la colònia va despertar el seu desig de coneixement i aprenentatge. Avergonyit per la seva condició de gairebé analfabet, des d’aquell moment es va convertir en un fervorós autodidacta, assidu de les llibreries compostel·lanes, fins a completar una de les millors biblioteques personals de la ciutat, la qual va aconseguir fama fins i tot entre la intel·lectualitat i la burgesia local.

La seva passió per la lectura li va valer l’oportunitat de conèixer Ortega i Gasset. En una visita d’aquest a Santiago, Arturo Cuadrado Moure, propietari de la llibreria Niké (en la qual els clients pagaven els llibres al preu que consideraven just) i membre de la comissió que va presentar l'Estatut d'Autonomia del 36 a les Corts, li va relatar al filòsof que un dels seus clients, “el cèlebre anarquista Marcial Villamor, va pagar deu cèntims per un llibre seu [...] i va passar al dia següent a pagar altres deu perquè li havia entusiasmat. Quan li vaig explicar a Ortega, va voler conèixer-lo, i el gran intel·lectual va anar a casa del fuster, que seria ‘passejat’ l’any 36”.

La possibilitat de la realització personal a través de la cultura i de l’estudi va ser una de les seves creences més profundes i un dels principis de la seva acció pública. Així, va esdevenir un dels promotors i membre destacat del Ateneo Libertario Compostelano, que va arribar a tenir la seva adreça a efectes de notificació al seu domicili particular, al número 18 de la calle del Olvido.

Ja amb anterioritat a la proclamació de la República, Marcial Villamor era membre de la Confederación Regional Galaica de la CNT, representant al “Sindicato de Carpinteros y similares” de Santiago en el ple regional celebrat a La Corunya el 1930. La CRG, caracteritzada per la seva línia moderada, va col·laborar ens últims mesos de 1930 i primers de 1931 amb les forces republicanes en la campanya electoral municipal que va concloure amb la instauració de la República el 14 d’abril.

La radicalització progressiva del sindicat, deguda a l’augment de pes en la direcció d’elements procedents de la FAI, provoca que Villamor Varela, ubicat en el vessant moderat dels anomenats “trentistas” - encara que havia militat també en la FAI en el primer bienni de la 2a República- s’anés allunyant progressivament dels postulats de la CNT, si bé va continuar en la lluita obrera. Aquest distanciaments es va fer significatiu a partir de 1933, any en què va dimitir la directiva encapçalada pel seu amic José Villaverde, i en el qual fracassà l'intent insurreccional de vaga general convocada al desembre després de la victòria electoral de la dreta.

Al febrer de 1934 es produïren dos fets contraposats i que al mateix temps va evidenciar aquest distanciament. Al mateix temps que va participar com delegat de la CRG en el “Pleno Nacional de Regionales” de la CNT, visità a Àngel Pestanya, fundador del Partit Sindicalista, i persona procliu a la participació electoral i a la col·laboració amb els partits d’esquerres. Així, l’estiu del mateix any, es va articular al voltant de Villamor la representació compostel·lana del Partit Sindicalista, la més nodrida del partit a Galícia, i la qual integrà molts quadres sindicals de Santiago – especialment a partir dels successos d’octubre-, que estaven descontents amb l’actitud del sindicat anarquista.

El dia 10 d'octubre fou detingut, en les primeres hores de la matinada, quan tenia en el seu poder fulls de propaganda a favor de l’amnistia per als presos polítics d'esquerra, i en les quals es criticava l’alliberament dels generals colpistes que s’havien alçat en armes contra la República. Va ser processat per un tribunal militar pel delicte de “excitació a la rebel·lió militar en grau d’intent”, i condemnat a sis mesos de presó que complí íntegrament.

En l’informe que el Jutjat Militar va sol·licitar a la Direcció General de Seguretat, el Comissari compostel·là escriu que Villamor és considerat a la ciutat “com un dels principals dirigents de les masses obreres; va ser el fundador del ‘Ateneo Libertario’, que en l’actualitat funciona clandestinament, i ha pres sempre part activa en tots els moviments associacionistes que s’han declarat en aquesta ciutat [...]”. Amb respecte a la seva possible participació en els fets revolucionaris de la tardor del 34, continua afirmant que “encara que no existeix cap prova fefaent de la seva participació, és de suposar que és un dels caps del mateix, atès que anteriorment a aquests dies es va destacar sempre com directiu efectiu, i entre els obrers de la localitat està considerat com un dels líders organitzadors de la massa obrera”.

Al marge de la consideració que com prova de càrrec suposi aquest escrit, sí es fa palès que a l’alçada de 1934 Marcial Villamor Varela era una persona destacada en obrerisme compostel·là, amb una projecció pública que el significava especialment i que a posteriori va determinar el seu tràgic final.

En el període que va passar a la presó començà a col·laborar amb el setmanari esquerrà d’àmplia difusió ‘SER’, de la mà dels seus amics Suárez Picallo i Arturo Cuadrado. Una vegada complerta la seva condemna, a finals de 1935, va participar en la preparació de la convocatòria electoral de 1936. En aquestes eleccions el Partit Sindicalista va participar integrat en el Front Popular. Al mes de Juliol participà en un míting a favor de l'Estatut d'Autonomia, celebrat a Pontevedra.

Després del pronunciament militar del 17 de juliol de 1936, convertit en alçament el 18, Marcial Villamor Varela és anomenat a formar part del Comitè de Defensa que va enfrontar el cop en la ciutat. Un altre exemple més de la seva ascensió en el moviment obrer compostel·là, i un altre motiu més per a aquells que van decidir la seva execució.

En diverses assemblees a  la Plaça de l’Obradoiro i en les reunions del Comitè de Defensa es discutia l’estratègia a seguir davant l’alçament i es comparen les distintes postures ideològiques. Segons l’historiador Luis Lamela, només la intervenció de Villamor, de Fernando Barcia (socialista, president del Comitè) i de Germán Fernández, va impedir l’assalt a la casa de l’empresari Olimpio Pérez (es donava la circumstància que, precisament, el sogre de Marcial Villamor era xofer de la família Pérez), i la crema de diverses esglésies locals.

Tanmateix, tal i com s’ha recollit a través de testimonis de consells de guerra i de la transmissió oral, sembla provat que Villamor va impedir també que la Catedral compostel·lana resultés danyada. Segons va ser referit per, entre altres, el ja mort militant cenetista i empresari local Manuel Ceruelo, Villamor era coneixedor de les intencions d’alguns sectors exaltats de la militància d’esquerres de dinamitar la Catedral. D’aquesta manera, la nit del 18 o 19 de juliol, es va formar una patrulla de protecció (en la qual va participar, juntament amb Ceruelo) , que es va enfrontar a cops contra aquells que pretenien danyar el monument. Evidentment, els defensors van vèncer i l’edifici va sortir indemne del risc de destrucció al qual va estar exposat, i que sí va afectar a altres temples d’Espanya durant la Guerra Civil.

Santiago va romandre lleial a la República fins i tot el dia 20 de juliol, que un grup de voluntaris recolzats per miners de Lousame es van dirigeixen a La Corunya a defensar el Govern Civil dels militars revoltats.

Aprofitant l’absència d’oposició, el comandant militar de la plaça i del destacament de artilleria, José Bermúdez de Castro, es va fer amb el control de la ciutat. A les 12 de la nit les tropes van prendre els centres estratègics i els carrers compostel·lans. L’alcalde Casal fou obligat a cedir el comandament a Bermúdez de Castro. Segons Fernández del Riego, en el moment de la rendició s’havia promès respectar les vides de les persones, promesa que, com ens diu la història, no va ser complerta.

Aquella mateixa nit una força armada de falangistes van assaltar la casa de Marcial Villamor, i aquest es va veure obligat a fugir, saltant les tàpies de les hortes que constitueixen la part del darrera de la mançana i que avui dia formen part del Parc de Belvís. Va aconseguir fugir entre els trets dels revoltats i es refugià en el veí carrer del Pexego, a casa d’un amic i company obrerista, durant diversos dies.

Al mateix temps, els assalts i registres a la casa van ser continus, igual que el patiment de la seva família. Les visites a qualsevol hora del dia o de la nit, la destrucció de mobiliari, el saqueig de la seva apreciada biblioteca – totalment devastada i desmantellada, repartida entre els assaltants i parcialment cremada en el mateix carrer, fins al punt que ni un sol llibre va quedar en propietat de la família -, l’angoixa de la família per no saber en quin estat es trobava Marcial, els insults, vexacions, agressions, i fins i tot el segrest del sogre de Marcial, Martín Castiñeiras, a qui només la intervenció del seu patró Olimpio Pérez li va salvar la vida, van ser alguns dels sofriments d’aquells dies. La família de Marcial, resident a la casa familiar de la calle del Olvido 18, estava composta pel seu sogre, la seva dona i cinc fills, la més gran de 12 anys i el més jove de tot just mesos.

Marcial va aconseguir fugir dels seus perseguidors i, després d’un trist comiat en la qual es va limitar a creuar la mirada amb la seva família a San Lázaro, sense ni poder dirigir-los la paraula, es va ocultar en la casa dels seus cosins en el seu llogaret natal. Allí passà diversos mesos en els quals el cèrcol es va estrènyer i els registres es van succeir de nou. Com tants altres fugitius en aquella època, va aconseguir romandre ocult gràcies gairebé en exclusiva a la fortuna i l'esforç dels qui el  van acollir, sent protagonista de diverses peripècies que, de no ser per les circumstàncies d'aquell temps, resultarien increïbles al mateix temps que dramàtiques.

La pressió li va fer comprendre que corria risc de nou, tant ell com els qui el protegien, i decidí continuar la seva fugida cap al territori segur més pròxim, Astúries, encara lleial a la República. Així, el setembre de 1937, amb documentació prestada, va deixar el seu amagatall. Va ser  detingut en el camí, a Baralla. En un principi va ser alliberat al funcionar la seva coartada. No obstant això, al sortir del centre de detenció, va coincidir a la porta amb un revoltat que procedia de Santiago i que el va reconèixer al moment.

Va ser detingut immediatament, i s’ordenà el seu trasllat a la capital gallega. Durant el viatge, al municipi de Guntín, fou assassinat amb un tret al cap.

La seva mort va ser una més de les moltes que va provocar la repressió sistemàtica exercida per part dels militars alçats, sobre els que durant el quinquenni republicà van exercir la seva militància social i política en el bàndol contrari; repressió que va sumir a Espanya en una involució de dècades respecte a Europa. Això és, precisament, degut a que les víctimes formaven part de la generació fins a llavors més brillant, més preparada, i el que és principal, més compromesa amb el futur del país.

Villamor va ser un dels primers objectius dels feixistes compostel·lans per la seva destacada militància obrera i per la seva acció sindical, que li havia fet guanyar l’odi d’aquells que s’oposaven a l’avenç en les condicions de vida dels treballadors. Les seves reivindicacions incloïen qüestions que avui ens semblen perfectament assumides, com la reducció horària de les jornades abusives, la dignificació de les condicions laborals, el descans setmanal o l’accés dels treballadors a la cultura mitjançant la seva difusió i el foment de l’educació.

El seu tarannà amable i tranquil i la seva bondat el portaven a rebutjar la violència que afectava a bona part de la societat gallega i espanyola de l’època. Sempre fidel a les seves idees, la seva moderació el va enfrontar en ocasions als seus companys de militància, sense que, no obstant això, li fos útil per a evitar l’odi dels qui el van assassinar. La seva formació cultural li va suposar un coneixement social i tècnic que no era el propi de la seva extracció humil. D’aquesta manera, era coneixedor de molts dels avenços tècnics del moment i fins i tot d’alguns actuals, dels quals li agradava parlar, i es va sumar a moviments gairebé desconeguts com el vegetarianisme, fins que va ser derrotat pels prejudicis alimentaris de la seva esposa. Malgrat la seva militància sindical i obrera, exercia una exquisida tolerància amb les creences dels altres, començant per la religiositat de la seva família i pel pensament conservador del seu sogre, empleat dels banquers Pérez.